La prehistòria

La prehistòria

L'etapa de la Prehistòria es situa entre els anys 40000 aC i 10000 aC. Es diferencia de la història perquè és anterior a l'escriptura.

Per això, utilitzaven la pintura per comunicar-se i deixar constància de la seva vida. En les pintures rupestres pintaven rituals i els animals que caçaven, representats en una mida exagerada en comparació a la realitat. Utilitzaven materials com el carbó de llenya així com les diferents terres de colors que ho feien a les parets i sostres de les coves.

Les pintures rupestres més antigues que es coneixen són les de la cova de Chauvet, al departament de l’Ardecha a França. 

Escena de caça pintada pels boiximans, Àfrica

L'arquitectura prehistòrica era un mitjà d'expressió dels primers pensaments religiosos. Edificaven blocs de pedra que feien la funció de tombes, habitatges i dòlmens.

Naveta des Tudons, Menorca

La figura femenina representava la fertilitat, ja que, en aquella època, l'esperança de vida era molt curta (30 anys aprox.) i la seva principal necessitat a part de la supervivència, era la descendència i, el més important, la fertilitat de la dona. La piràmide de Maslow sobre les necessitats de l'esser humà es basava en aquesta necessitat. Es ressalten les parts del cos referents a la maternitat.

     

Deesses de la Fertilitat

Venus de Willendorf. Nord d’Europa 

La vida de l’home en aquesta època es basava en activitats per a la supervivència: caçar, pescar, abrigar-se i reproduir-se. La Prehistòria descriu períodes de quan a la Terra ja hi havia vida; de fet, els homes de les cavernes es descriuen com a gent prehistòrica. Els primers homínids, procedents d’Àfrica central, van aparèixer a causa d’un escalfament del clima, que va fer que molts arbres de la zona desapareguessin i els primats es veiessin obligats a desplaçar-se per la terra i no pels arbres. De fet, passen de caminar a quatre potes a ser bípedes.

A l'edat de pedra els humans creaven eines i armes de pedra, de tall i de percussió. Amb l'evolució social, els canvis climàtics i la revolució econòmica es passa d'un sistema recol·lector-caçador a un sistema parcialment productor.

Les societats humanes són igualitàries i les més simples. El seu primitivisme rau en l'estructura tribal generalitzada: no està compartimentada en sectors econòmics, religiosos o polítics.

Pel que fa a l’economia, no existia la moneda, la majoria de comunitats s'autoabastien i el comerç era nul. Va sorgir la divisió del treball, primer per sexes (la dona tenia unes funcions i l'home d’altres) i després per grups socials. El procés va ser molt desigual segons les zones i no es pot parlar d'una autèntica estratificació social pel treball fins les primeres comunitats de l'edat antiga. 

Mesopotàmia i Egipte 

L’arquitectura Mesopotàmica estava caracteritzada per la importància del temple, que constituïa l’eix de la vida política, econòmica i religiosa. Van sorgir les primeres construccions fetes amb rajoles. Es van construir sobre un plànol semblant: obeliscs, pilons a l’entrada, recinte emmurallat i Santuari. (Només el faraó i els sacerdots tenien accés).
Les piràmides egípcies eren grans monuments funeraris destinats als reis. Es construïen de forma escalonada, en direcció cap al cel. L’art egipci es va caracteritzar perquè seguia unes regles fixes i inamovibles: l’arquitectura era arquitravada, sense arcs ni voltes, els edificis es feien de pedra i es decoraven profusament amb gravats, escultures i pintures. Les grans
construccions (temples i tombes) tendien al monumentalisme. 

Egipte, piràmides de Keops,  Kefren, i Micerí, erigides a l'altiplà
els rius Èufrates i Tigris. de Gizah 


Pel que fa a la pintura mesopotàmica, es representava la reialesa, sempre de perfil per demostrar a on es dirigien i què observaven. La classe alta es representava magnificada, mentre que els servidors i esclaus es representaven en una mida insignificant. Els colors eren càlids i pastels.
A Egipte també es representava la reialesa envoltats de les seves riqueses i vestimentes més luxoses. S’utilitzaven tonalitats daurades i potents per simbolitzar aquesta ostentositat. També incloïen jeroglífics, que era la primera forma d’escriptura i representaven animals, plantes i altres objectes del seu entorn. El significat d’aquestes escriptures s’havia de desxifrar amb la pedra de Rosetta.



Pintures egípcies a la tomba dels faraons


L’escriptura va començar a Sumèria, amb signes, números i dibuixos, per a l’administració del temple i de la ciutat. També s’inventa el sistema de numeració decimal, fórmules per mesurar la superfície d’un camp i la capacitat d’un recipient.
Pel que fa als egipcis, van desenvolupar el càlcul, la geometria i establiren un calendari per preveure les crescudes del riu Nil. Els alts funcionaris, els
sacerdots i els escribes eren els grups socials privilegiats que tenien la majoria de les terres conreables: els nobles eren propietaris de molts territoris i riqueses, els sacerdots dirigien els ritus religiosos, practicaven la ciència i sabien escriure. Els escribes també coneixien l'escriptura i calculaven els impostos.    



Lleis escrites en les primeres escriptures cuneïformes

Les cultures clàssiques

Les civilitzacions grega i romana viuen en plenitud entre el s. V a.C. i el s. II d.C.
El seu llegat cultural és variat i present en l’economia, la religió, la política, la llengua, l'art, la societat i la cultura. Destaca de la seva cultura la mitologia, els déus i els edificis com el circ o l'amfiteatre.

Colisseu
Roma, Itàlia Anys 70 – 72 d.C

La cultura clàssica fa referència a la majoria de disciplines artístiques considerades canòniques, variable segons el país o l'època.

Al segle XVIII, clàssic significava que posseïa les qualitats d'harmonia, serenitat o equilibri propis de l'antiguitat clàssica.

Al segle XX significava estàndard, normatiu i es podia aplicar a camps prou allunyats de l'art més ortodox com un "model clàssic" referit a un automòbil com a un vestit.

El període clàssic, entre l’arcaic i l’hel·lenístic esdevindrà el primer referent per als futurs classicismes, bé sigui en el renaixement o el neoclassicisme, que n'adaptaren els estàndards i cànons de bellesa estètica.

El concepte “clàssic” és occidental, s’associa a l’edat antiga; a l’edat moderna es reprèn la cultura clàssica.

Pintura: no es conserva gaire pintura de Grècia, les tècniques més habituals eren la pintura mural i la pintura sobre taula. Sabem per escrits clàssics que Polignot i Apol·lodor eren dos dels pintors més reconeguts a Atenes. Polignot pinta amb un estil auster, grans composicions de temàtica mitològica i paisatgista. En canvi, Apol·lodor innova afegint clar fosc en les seves obres.

La imatge de figures de color negre molt estilitzades sobre fons groc durant el període més antic de la Grècia clàssica rep influències egípcies i

assíries. La més recent sobre fons negre solia ser en relleu. Les dues eren fetes en àmfores i recipients ceràmics. 

Pintures lékythos de Grècia, de caràcter funerari 

Cultura: destaca el filòsof Plató que determina el pensament, la moral i el sentit de justícia europea; l'historiador Heròdot separa la fantasia del relat històric.

Política: destaca un nom propi, Pèricles que és l'impulsor de l'ideal democràtic i de l’Acròpoli.

Arquitectura: els edificis més singulars de l'Acròpoli són el Partenó, l’Erècteon i els Propileus.

Escultura: Ara estem acostumats a veure les seves escultures sense la capa de pintura amb que recobrien els marbres. Miró és molt conegut pel Discòbol i Policlet pel Dorífor conegut també com "cànon". 

Miró anomenat l'atenenc, Discòbol (reproducció). 

En les imatges romanes predominen els murals i frescs representant mites, paisatges, bodegons, escenes quotidianes, etc. També miniatures, retrats i mosaics. S'inspira en el model hel·lenístic. La pintura mural te quatre estils marcats: incrustacions, arquitectònic, ornamental i il·lusionista.